El suposat liberalisme d'en Montilla

A la conferència de dimarts al Cercle d’Economia, en Montilla va sorprendre a propis, socis i rivals amb uns plantejaments més liberals que socialistes.
Dins del tripartit hauran sentat prou malament, sobretot als autoanomenats ecosocialistes que segueixen amb plantejaments neocomunistes. Tal com estan les coses no es pot seguir parlant de capitalistes i treballadors em termes de lluita de classes. Amb aquest plantejaments les poques empreses que segueixen produint aquí acabaran marxant.
És cert que la situació actual ha estat provocada per excessos del sistema financer o per manca de control de les autoritats monetàries, i també és cert que molts empresaris immobiliaris han fet fortunes realment indecents durant aquests últims anys d’expansió. Però això no té res a veure amb els empresaris que es basen en desenvolupar l’economia productiva, siguin empreses catalanes o multinacionals. Aquest empresaris estan arriscant el seu patrimoni per mantenir els seus negocis, i aquests negocis han creat llocs de treball. Fer culpables de la situació actual aquests empresaris és d’una demagògia insultant. A aquests empresaris se’ls ha d’ajudar per tal que puguin mantenir els seus negocis i la única manera és ajudar-los a fer rendibles les seves inversions. Això evidentment suposa esforços o bé salarials o be de reducció d’efectius. Tal com estan les coses és una situació inevitable, i ningú es pot tancar en banda amb plantejaments de lluita de classes. S’han de separar els empresaris que volen aprofitar la situació per reduir personal, dels que realment ho necessiten. Els interlocutors socials dels empresaris han d’ajudar a buscar alternatives de negoci que facin viables les plantes actuals. Un bon exemple és l’esforç que VW demana a SEAT congelant sous a canvi del Q3 per salvar centenars de llocs de treball. La participació de màxims dirigents de sindicats en les negociacions no han estat pas demagògiques en general, fins i tot han estat positives pel futur d'aquestes empreses i de les seves plantes a Catalunya com en el cas de SONY.

Bé a en Montilla sembla que li ha vingut un toc de realisme i sentit comú no massa freqüent en una esquerra demagògica en moments de crisi. Les seves propostes han agradat fins i tot Convergència (l’Oriol Pujol ha dit que en Montilla va pujolejar, i això dit pel fill...). En aquests difícils moments tothom patirà d'una manera o altra, i tothom ha de ser solidari per repartir el patiment. Els que mantinguin els seus llocs de treball hauran de ser solidaris amb els que el perdin, i aquells que viuen en el privilegi de tenir una feina garantida (es a dir funcionaris) han de ser els primers en ser solidaris . La congelació salarial pels funcionaris ha de ser un fet de manera immediata, tant a Catalunya (on son una petita part de la població ocupada) com a altres llocs de l’estat (vergonyosa proporció de funcionaris en comunitats con Extremadura, Andalusia i Madrid). No oblidem que els seus sous els paguem entre tots, i no sempre la seva productivitat ho justifica; però això ja és una altra història.

Sr. Montilla, no li dic benvingut al liberalisme, doncs vostè mai acceptarà que defèn tesis liberals, sinó benvingut al realisme i al sentit comú.

UNA PÈRDUA MES, un simptoma...

Avui és un dia trist doncs finalment l'empresa on treballo ha arribat a un acord amb el Comitè d'Empresa per tal de rescindir el contracte de tots els empleats de l'oficina de Barcelona per traslladar-la a Madrid. L'empresa fou comprada per una multinacional líder al seu sector i ara ja ha fet explícites les seves intencions de tancar Barcelona el mes de Juliol.

No penso entrar en els condicionants que em puguin afectar personalment, però penso valorar la notícia des d'un punt de vista objectiu, com una altra de les seus de companyies perdudes a Barcelona.

No es tracta d'un trasllat de seu, es tracta d'una absorció, amb la mala sort que l'absorbent té la seu a Madrid i no Barcelona, però és una mala notícia que una empresa sanejada i rendible (BAI superior al 20%) hagi de tancar les portes per un trasllat.

La pena és que realment res serà traslladat. Dubto que finalment ningú vagi a Madrid (cosa que diu molt poc de la capital o de l'empresa absorbent) i la llàstima és que a Madrid no es crearà cap lloc de treball nou. AIXÒ SON SINERGIES !! 35 sous estalviats.

La crisi actual no n'ha estat la responsable, és purament un joc de concentració empresarial, és purament un guany de productivitat, una millora d'economia d'escala o com li vulguem dir.

Tampoc això ens ha de fer caure el el pessimisme de sobrevalorar la força centrípeta cap a Madrid. Tampoc nego l'existència d'aquesta tendència globalitzadora cap a a centres de decisió com poden ser de Barcelona a Madrid, però també de Madrid i Barcelona cap a París, Londres, Brussel·les, etc.

La creació de Societats Anònimes Europees perjudicarà tant Barcelona com Madrid cap al centre Europa. Per tant hem d'assumir la tendència a perdre centres de decisió i tots plegats hem d'anar pensant quin és el futur de la nostra economia i quin és el futur dels nostres fills.

Aquesta crisi actual ha de servir per deixar de prendre decisions precipitades, i d'una vegada polítics, sindicats, patronals i societat civil seure plegats per intentar modelar, des de ja mateix, l'economia catalana a 10 anys vista.

No obstant no sóc optimista: els polítics miraran de rendibilitzar electoralment les seves decisions i els empresaris miraran d'aprofitar la conjuntura per rebaixar plantilles amb el mínim cost possible. Mentrestant els sindicats seguiran al segle XIX invocant la lluita obrera.

BUROCRÀCIA i REUNIONITIS.

Si aquests dos enemics de l’eficiència empresarial ja son prou presents en les empreses, en moments de ralentització econòmica apareixen amb més força.
Efectivament son els responsables del famós “paralisis by análisis”. Si en moments de recessió les empreses comencen a omplir formularis, inventar-se quadres i buscar tot tipus d’informació per justificar els mals resultats, ens trobem que el Management està tant ocupat analitzant que no pot gestionar. En aquest moments és quan s’ha de ser més àgil i mes proactiu. Si les coses van malament no hem de perdre el temps en reunions per trobar justificacions. El temps l’hem de dedicar a buscar alternatives d’ingressos, a gestionar els recursos per obtenir estalvis, a repensar la organització i el propi model de negoci i sobretot a gestionar, que per això ens paguen. l

Hi ha empreses que tot ho arreglen amb reunions. Una manera de bloquejar una pila de gent. Hi ha elements que estan tant bloquejats assistint a reunions que no troben temps per a fer res més, i per tant, han d’aprofitar les reunions per avançar la feina: respondre mails, fer informes, etc.. Per això no és estrany veure reunions on la gent hi va amb el portàtil (amb l’excusa de disposar de dades per la reunió) però el motiu real es poder fer la feina que les reunions li impedeixen fer. I per tant les reunions es converteixen en improductives doncs la majoria de gent està més pendent de les seves coses que de les qüestions a tractar: és per això que les reunions acaben durant 4, 5 o 6 hores.

Realment una reunió a partir de la 3ª hora es converteix en improductiva. S’ha escrit molt sobre l’organització de reunions, i no pretenc aquí fer-ne un manual. El que jo em qüestiono és de la utilitat de les reunions. Les empreses que pretenen ser àgils no fan reunions formals, tret d’algun Comitè de Direcció mensual. La gestió àgil es basa en una comunicació molt més informal de la que suposa una reunió.

Quanta més gent hi ha en una reunió més llarga es fa. No només bloqueja més gent sinó que la bloqueja més temps. De reunions les justes i necessàries que el negoci és al carrer, i tenir els talents tancats en una gàbia provoca desaprofitar les oportunitats de negoci, però també fa fugir els bons professionals i reté només mediocres als que els va be aquesta dinàmica.

SPANAIR CATALANA

Molt s’ha escrit i comentat sobre aquesta operació. El 80% del capital de Spanair ha estat adquirit per un consorci d’entitats públiques o semipúbliques i un conjunt d’empresaris catalans.

És cert que a primer cop d’ull la noticia només pot tenir una lectura positiva vist des de Catalunya. És evident que l’aeroport de Barcelona necessita companyies basades aquí, i és positiva la iniciativa de la societat civil per haver pres aquesta decisió arriscada.

No obstant tinc certs dubtes i veig certes ombres en aquesta operació:
- És realment una operació privada? Hi ha una part significativa del capital de Turisme de Barcelona i altres entitats semi públiques, per tant no només és privada.
- Ha estat una iniciativa realment de la societat civil? La realitat és que no, ha estat impulsada des de Turisme de Barcelona i l’alcalde Jordi Hereu hi ha tingut molt a veure. Per tant ha estat la iniciativa pública que ha convençut la privada.
- Quina ha de ser ara la companyia que s’ha de prioritzar: Vueling-Clickair o Spanair? Les 2 son suposadament catalanes.
- Quin paper hi ha de jugar José Manuel Lara: és accionista de Vueling i participa a Femcat, un dels accionistes de Spanair. Se sent còmode Lara amb aquesta operació?
- Tenen un pla de viabilitat o ha estat una operació més política que econòmica?
- Podran sobreviure 2 empreses suposadament catalanes amb unes connexions semblants i el mateix mercat? Pot ser també que fracassin les dues !!.

Totes aquestes preguntes el que han de fer és frenar una mica l’eufòria catalanista. Dilluns a un diari digital més del 90% dels lectors votaven per canviar el nom de Spanair per CATAIR. És bonic somiar! Si canviessin el nom seria per desvincular la companyia del accident d’aquest agost a Barajas, no per catalanitzar un nom amb, efectivament, sonoritat espanyola.

Donem la benvinguda a l’operació, però haurem de vigilar fins a quin punt aquesta operació costarà diners als contribuents, i fins a quin punt els empresaris que hi han entrat a participar no seran tractats de manera diferent per les institucions catalanes. Les operacions privades avalades amb fons o ajudes públiques van esgarrifar. Recordem el 20% que SACYR té a REPSOL. SACYR no perdrà un euro en l’operació quan s’ho vengui, però en cas de tenir plusvàlues tots tenim clar que SACYR se les quedarà.

Això son empresaris emprenedors que assumeixen riscos? Passarà el mateix amb Joan Gaspart i els seus socis?

Bé, sort i èxit doncs els catalans necessitem que funcioni, pel bé de l’aeroport de Barcelona i pel bé de la nostra butxaca.

ANÀLISI DE RESULTATS

Les empreses tenen controllers, ajudants a controllers i directors de divisió que tenen com a principal missió donar arguments i justificacions als directors generals per justificar els seus mals resultats. Si les coses van malament el temps el dediquen a reunions per analitzar i justificar, enlloc de dedicar-lo a buscar alternatives d’ingressos, a gestionar els recursos per obtenir estalvis, a repensar la organització i el propi model de negoci i sobretot a gestionar, que per això els haurien de pagar. Però no, la realitat és fins i tot còmica....

Demà reunió a les 9,00h. Tema: anàlisi vendes de gener. Tothom va de cul. Cada departament i cada divisió prepara els seus quadres per explicar el perquè dels seus mals resultats. Es pregunta a la competència per saber si van igual de malament o pitjor, es busquen perímetres incomparables per fer quadres amb el famós “a perímetre comparable els resultats son millors…”. El controller de la divisió A truca i diu que els resultats dels quadres ens son desfavorables doncs sembla que la competència va millor. Com que les dades de la competència son estimades les baixem per així lluir millors resultats: anem molt malament però guanyem quota de mercat.
A l’altre punta de l’oficina la divisió B ni així fa bons els seus resultats, però recorden que l’any passat van llençar un nou producte que aquest any no s’està venent: farem l’anàlisi a perímetre comparable sense aquest producte. Així en lloc de caure un -27% caurem només un -12%, quasi en línea amb el mercat.
La divisió C no aconsegueix cap dada de com va la competència. Comença a analitzar dades per producte i per client: troba un client on les vendes del producte K no ha caigut: ho analitzen i troben que l’any passat estaven en ruptura de stock i per tant no en podien vendre: això no cal que ho diguem!. Diran que darrera d’aquest resultats hi ha un pla “trade marketing” encertat. Per acabar-ho d’arrodonir s’inventen unes dades sectorials: el mercat cau el 2009 un -25%, i nosaltres anem molt millor que el mercat, només caiem un -18%. Segurament gràcies a l’activitat “trade” feta en aquell client. Però algú sap de quina activitat es tracta?. Truqueu al “trade” i pregunteu-ho!. És de viatge i no respon al mòbil!. Tot sembla que s’ensorri quan la seva ajudant diu que la suposada activitat s’ha posposat i es farà al febrer: i ara que diem?. L’informe està fet i l’esborrany enviat al director general!. Bé, no podem concretar l’activitat doncs el “trade” és de viatge!

Arriba el dia de la reunió i cada divisió comença a presentar els seus resultats, les seves anàlisis i les seves conclusions. Tot és triomfalisme. A la divisió A se li veu una mica el llautó però el director general ho compra i ho inclou en l’acta final. Molt bons resultats! Felicitats!. La resta es mira de reüll: si això ha colat jo surto com els toreros. Han passat 2 hores i comença la divisió B: si considerem que aquest producte és un fracàs a nivell internacional, no ens en podem responsabilitzar. Per tant a perímetre comparable hem obtingut uns resultats que ens permeten guanyar quota de mercat: tothom hi està d’acord, el feliciten i el posem com a exemple de bona gestió. El que no diuen és que consideren ja mort un projecte que aquest 2009 s’endurà un 25% dels recursos publicitaris. Li demanen que analitzi els bons resultats de la resta de productes, en faci un informe i reunió l’endemà per compartir “best practices”.
Arriba el torn de la divisió C. Com que els resultats no s’aguanten per enlloc (la divisió ha entrat en pèrdues) es centra a parlar de la penetració de mercat en un mercat que clarament va a la baixa. La nostra quota ha passat del 3% al 5% ( i cola!!). Cola doncs tothom necessita que coli. El director general ha de passar per la tarda un informe justificant que els han faltat 5 milions d’€ respecte al pressupost. Necessita arguments per donar doncs el vice president internacional té demà una reunió amb el president, i també necessita arguments: el grup ha fallat de 35 milions a nivell internacional (i en un mes).
El director de la divisió C posa com exemple els bons resultats de l’únic client que no ha caigut en el producte K. I explica que s’ha realitzat una activitat “trade” que ha permès empènyer el sell-out i per tant el client ha fet reposicions importants. Tots l’aplaudeixen. El director general el posa d’exemple. Li demana detalls de l’activitat: aquesta tarda els donarem doncs no hem pogut localitzar el “trade”. Demà a la reunió de “best practices” ho portes detallat per tal d’aplicar aquesta activitat als principals clients del producte K, i aplicar-ho també a les altres divisions. Començaré l’informe que he d’enviar al vice president amb aquest exemple: les coses van malament però som imaginatius.
En el mateix moment el “trade” truca al director de C: el client ha cancel•lat l’activitat prevista pel proper mes i vol descatalogar el producte K. Vol tornar l’estoc i espera per negociar les condicions de la devolució. El director de C es queda pàl•lid. Tota la sala està esperant detalls de l’operació. Diu: demà us donaré els detalls!. Ha guanyat un dia.

No em vull ni imaginar la reunió del dia següent. Bé si que me l’imagino..... La realitat supera la ficció, i tot això que descric ho tinc ven proper: i no només no exagero sinó que em quedo curt. En aquest cassos la imaginació per justificar és il•limitada.

No cal enumerar les errades en aquest relat: son massa evidents, però al mateix temps son massa freqüents. El dia que perdem la por a assumir els resultats tal com son, i ens dediquem a buscar solucions en lloc de buscar excuses, estarem en una situació competitiva millor.

ABANDONAR PROJECTES SENSE FUTUR

Hi ha una tendència general a no assumir el fracàs, tant individual com col·lectiu, i això porta moltes vegades a les empreses a mantenir amb respiració artificial projectes o productes que no tenen cap futur. Vist des de l'òptica més objectiva sembla evident que si un nou producte o una nova línia de negoci queda molt lluny dels resultats esperats, s'han de qüestionar immediatament els recursos que se li assignen. Té sentit invertint en un producte que ja se sap que no serà mai rendible?

D'on ve la resistència a mantenir la prioritat en aquests projectes sense futur?

• 1.- En la pròpia resistència a admetre els errors, siguin individuals o col·lectius. Frenar i donar per mort un nou producte és admetre el fracàs en el seu procés de creació, i costa admetre que s'ha fet malament.


• 2.- En la pròpia dinàmica de moltes empreses a no qüestionar-se les coses que fan. Quantes vegades ens trobem col·laboradors que fan una tasca que no aporta res i la segueixen fent doncs sempre l'han fet? Jo he tingut gent al meu càrrec que rebia informes de vendes, els arxivava i quan tenia molts arxivadors plens els enviava al magatzem. Qui s'ho llegia? NINGÚ. Per tant no només no és infreqüent, sinó que és força comú trobar gent que inverteix en un nou producte durant 2 o 3 anys, fins i tot invertint per sobre del nivell de vendes!. Això ni es nou ni és sorprenent, és una realitat massa quotidiana.


• 3.- Falta de realisme: aquest any no funciona però si seguim invertint funcionarà. O bé: si ja nosaltres mateixos no hi creiem, com hi creurà el distribuïdor o el consumidor. Aquesta frase que conceptualment és molt vàlida, en aquest context és massa freqüent.


• 4.- Per la majoria de directius és menys conflictiu assignar més recursos per intentar reviure el projecte que donar-lo per mort.

Per tant és necessari un gran esforç de realisme per evitar caure en el ridícul. I ho dic de manera tant contundent doncs jo vaig sentir vergonya aliena fa pocs dies, en una presentació pressupostària, quan va sorgir una situació com la que he descrit. I casualitats de la vida, una setmana després llegeixo un article (Gestión de Negocios nº 3 2005) parlant sobre aquest mateix tema.

Quants recursos es perden per invertir en projectes dubtosos o morts tenint al costat productes que poden ser terriblement sensibles a una inversió addicional!! Els gestors miops i mediocres tenen les oportunitats al costat i ni les veuen, i segueixen en la seva política d'auto engany i de no acceptació (o no percepció) de la realitat.

En tots els estudis fet sobre aquest tema (en concret la Goizueta Business School - Emory University s'hi ha centrat dins de "Competitive Advantage Conferences") demostren que el saber tallar en el moment precís és un avantatge competitiu. Però la conclusió des del punt de vista de Management és que assignar y reasignar recursos en un projecte sense futur suposa una veritable incapacitat de gestió, un problema de Management.

SOBRE LA MEVA CIUTAT, SOBRE BARCELONA

Potser en el meu últim article no va quedar prou clara la meva posició sobre el que m'agrada i el que no m'agrada de Barcelona. Realment la idea no era la d'explicar-ho, la idea era la de criticar la gent que no suporta viure a un lloc i a més el critica però no en marxa. Em ve ara el record d'aquesta notícia que ha tret aquest dilluns EL MUNDO, en la que sembla que una dona es vol divorciar d'un inadaptat que no suporta el català i els catalanoparlants. La demanda de divorci indica que el pare prohibia als seus fills relacionar-se amb catalanoparlants i recriminava la seva dona per apuntar al fills Club Natació Montjuïc ("club que emite sus comunicados en catalán"). Aquest home apuntà als seus fills a una escola privada en anglès doncs era la que feia menys hores de català, i a casa seva la tele en català estava prohibida. A aquest infeliç li dic el mateix que els que odien Barcelona, si no t'agrada marxa i punt. Aquest país és així, hi ha catalans!! i a més, tot i que cada vegada menys, parlen català!!.

Tot i això ara sí que pretenc fer un balanç de la meva opinió sobre la meva ciutat. I aquesta opinió evidentment no és objectiva ni ho pretén ser. Quan pujo al Tibidabo o a Montjuïc i tinc la ciutat als meus peus veig la totalitat de la ciutat amb els seus límits geogràfics i se'm posa la pell de gallina doncs sento alguna cosa més que admiració; el sentiment és fort. I això que no estic veient la ciutat, estic veient només la part física i tangible de la ciutat. La ciutat a més del que es veu és la seva gent i la seva història.

El que més valoro de Barcelona és la seva iniciativa tant cultural com artística, però també política, per haver resistit més de 500 anys sense capitalitat però liderant totes les corrents a la península. Una ciutat sense capitalitat estatal ho té molt més difícil per aconseguir visibilitat internacional i per aconseguir un desenvolupament basat només en la iniciativa privada i la societat civil. Durant aquests 500 anys, pràcticament no ha pogut ni liderar el seu propi país, ni exercir de cap i casal. Que Barcelona sigui rica en restes arquitectòniques romanes, romàniques o gòtiques tampoc té un valor especial. La riquesa del gòtic coincidí durant la capitalitat del Comtat de Barcelona i del Regne d'Aragó, i per tant aquesta arquitectura és pròpia de la seva capitalitat. Però el mèrit real és la seva supervivència com a ciutat emprenedora a partir del 1714 fins a l'inici de la democràcia. És durant aquest període, i especialment la segona meitat del segle XIX que una ciutat que no exercia més que de ciutat (Catalunya no existia administrativament, eren 4 províncies) desenvolupà una riquesa artística, cultural, literària i arquitectònica que és el millor llegat que ens pot haver deixat. El modernisme primer i el noucentisme després van convertir de nou Barcelona en el motor d'un país que no existia (almenys administrativament), i va realment liderar el desenvolupament coincidint amb l'enderrocament de les muralles i la construcció de l'eixample projectat per Cerdà. Aquest esperit és el que encara ara m'agrada de Barcelona, el de voler lluitar des de la iniciativa privada i a contracorrent.

La mateixa falta de poder polític durant tants anys la va motivar a liderar el seu desenvolupament amb una necessitat de creativitat addicional a qualsevol gran ciutat europea. Aquesta empenta per aconseguir com a societat civil el que no s'aconsegueix des del poder polític ha fet Barcelona el que ara és, un punt de gran atractiu no per la majestuositat de les grans capitals, sinó per la creativitat dels que han de lluitar més per arribar al mateix lloc.

Ara bé, això s'ha acabat! Ara està molt bé que tanta gent digui ¡I love Barcelona! o ¡J'adore Barcelone!. Barcelona viu de rendes doncs des que té poder municipal democràtic la iniciativa pública ha anul.lat totalment la iniciativa privada. I la batalla que durant tants anys hi ha hagut a la plaça Sant Jaume entre Convergents i Socialistes han convertit a Barcelona en una ciutat totalment planificada, dirigida per unes ments grises que han volgut controlar tant les arts com el desenvolupament urbà i que estan anul.lant totalment la personalitat de la ciutat. Sembla com que volen agradar als que venen, i per tant totes les actuacions que es fan tenen una finalitat efectista a curt termini. Ja no hi ha l'esperit trencador que parteix de la societat civil doncs han acabat amb la societat civil. Els que podrien ser trencadors han rebut un càrrec públic i han aconseguit apagar la seva flama creativa. Així ens ha anat si ens comparem amb altres ciutats peninsulars. Sense comentaris.

Ara Barcelona és un parc temàtic pels que venen de fora, i els que hi vivim en som figurants. La ciutat s'està adormint mirant al turista. Tot el que passa al centre de la ciutat està preparat per agradar al turisme. Els barcelonins ja hem renunciat a passejar per les rambles i acabarem aviat renunciant a passejar pel Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya. El turisme acabarà amb la ciutat que ha estat. I els monuments no fan la ciutat, la fan els ciutadans i el seu esperit. Quan d'aquí unes desenes d'anys aquesta ciutat ja no interessi ningú, en podrem tornar a gaudir. El que passarà és que seguirem sentint-nos estranys a casa nostra. La immigració haurà estat tant alta que ens haurem convertit en una minoria.

I prefereixo no entrar en el tema de l'especulació immobiliaria. No és un tema específic de Barcelona, ho és de totes les ciutats; no obstant des dels estaments públics haurien de tenir una mica més de sensibilitat cap als ciutadans, que cada vegada més són exclosos de Barcelona i enviats a ciutats de la perifèria per no poder pagar els preus dels habitatges i per no poder sobreviure a una ciutat cada vegada més cara a causa del turisme.

Estem a temps per arreglar tot això? Jordi Hereu, amic meu:, quan estudiàvem junts tant al Sant Gregori con a ESADE els reptes eren més fàcils. És molt fàcil criticar i molt complicat buscar solucions, però una cosa no has d'oblidar: governes pels ciutadans barcelonins que, tot i alguns cretins, n'estan molt orgullosos de ser-ho. Èxit en el repte, i de moment et suggereixo una idea: un dia a l'any sense turistes, a poder ser un dissabte, per gaudir del centre de la ciutat sense sentir-te un turista a casa teva; o millor: la setmana sense turistes. Però ja se sap, al hotelers i comerciants no els agradarà la idea i per tant seguireu governant per les aparences i no pels ciutadans.

Per cert, recomano la lectura d'"Història de Barcelona" de Jaume Sobrequés; ep! si és que t'estimes Barcelona clar!